Quan en múltiples vegades en els fòrums d’opinió diferents actors parlem del paper de l’Estat com a escut social, ens referim precisament al fet que ha de garantir que els seus ciutadans no es trobin en situacions com les que han sorgit a la llum pública aquests dies pel que fa al retard o al no pagament de les suspensions temporals dels contractes de treball, ja sigui per descoordinació entre els diferents ens administratius o perquè les empreses que els demanen no compleixen els requisits com, per exemple, ser deutores davant l’administració. Perquè, sigui un cas o l’altre, qui sempre, sempre, sempre en surt més perjudicat és el treballador i l’Estat no es pot rentar les mans traslladant la responsabilitat a les empreses o al·legant complexitat administrativa. Perquè això no passi, sempre he defensat al llarg d’aquesta crisi pandèmica que tota mesura econòmica havia d’anar acompanyada de mesures socials, perquè autònoms, empreses i treballadors es retroalimenten, formen part d’un mateix engranatge. Si no és així, si l’Estat no és el garant que l’escut a més de ser econòmic també és social, trenquem la cadena i les conseqüències acaben sent més cares, empobrim un important sector de la ciutadania i esberlem la cohesió de la societat. La responsabilitat és molt gran per no intervenir-hi, perquè no hi hagi ningú que quedi exclòs ni cap família malvisqui a conseqüència d’una resposta que, com a mínim, es podria considerar feble en matèria social (algú amb certa benevolència me la va qualificar de naïf).