Com si es tractés de la línia de sortida de les curses de MotoGP. Obren la frontera i sortim en fila índia i disparats, fent cues interminables per.... baixar al mercat de la Seu, anar a un supermercat diferent o per passejar per l’altre costat del Pirineu, perquè molt més lluny encara no podem anar almenys sense saltar-nos les fases i amb risc de pagar multes. Amb la notícia de l’obertura de les fronteres les xarxes bullien, els comentaris i preguntes es multiplicaven i tothom feia plans per a allò de deixar enrere la present imatge del confinament. El que està prohibit sempre és molt més temptador i fa créixer a poc a poc i de manera subtil el nostre fort desig. Com les relacions clandestines amb algú, com menjar d’amagat la xocolata de l’armari o fer fotografies prohibides a les obres d’art d’un museu. Estem tan encotillats, tan marcats i collats a la feina i en el nostre dia a dia a que tenim ganes de treure’ns les cadenes i respirar llibertat. Hem viscut tres mesos de limitacions impensables per por a contagis, incertesa, i necessitem expandir-nos, sigui al bar, a la muntanya o travessant les fronteres per anar a fer un volt. El que no ens deixen fer ens atrau com un imant potentíssim que ens accelera els sentits, ens provoca un desig incontrolable. És que la temptació de sortir de la línia, de saltar-nos les normes, mola. Trencar l’obediència avorrida de la rutina per buscar aventures és a la nostra essència. I quan el que és nou torni a ser normal deixarà de ser excitant, com tot.