Ens havien dit que l’anomenada bretxa digital era un problema que afecta sobretot la gent gran, que no ha tingut ni temps ni oportunitat d’adaptar-se a l’ús de les eines digitals durant la seva vida laboral, i després, un cop jubilats, no tenen tampoc cap incentiu especial per posar-se al dia, i es van quedant al marge dels canvis que ens va portant el segle. Però ara, arran del confinament forçós de les darreres setmanes, s’ha vist que la bretxa digital no és (o no tan sols) una qüestió generacional, sinó un signe més de la bretxa econòmica i social que cada cop aïlla sectors més grans de la població. S’ha constatat que el teletreball és una modalitat laboral que convindria fomentar, però que molts dels treballadors que s’hi podrien acollir pel tipus de feina que fan no poden condicionar cap racó del seu pis com a lloc de treball, senzillament perquè el pis és massa petit fins i tot per a la vida ordinària d’una família. I el mateix si fa no fa s’ha constatat a moltes llars a l’hora de trobar un lloc perquè els fills en edat escolar puguin seguir les classes en línia; a banda del problema afegit que a molts pobles petits o allunyats dels grans nuclis urbans la connectivitat a la xarxa és tan baixa que es penja cada dos per tres. I encara que la connectivitat sigui mínimament acceptable, s’ha constatat així mateix que per a un nombre important de ciutadans (jubilats amb pensions baixes, aturats, persones sense ingressos fixos...), disposar d’un aparell que es pugui connectar a internet i pagar la quota de connexió és un veritable luxe. I el pitjor és que cadascuna d’aquestes bretxes es va eixamplant cada dia que passa.