Entre els que ens dediquem a la comunicació online hi ha una frase recurrent que diu així: “Si el servei és gratis, vol dir que el producte ets tu.” I és ben bé així. A cada accepto les condicions, a cada nou clic, a cada galeta, a cada nova recerca, a cada nova aplicació que descàrregues, cançó que escoltes, o compra que realitzes a través de les xarxes, la base de dades sobre els teus gustos, fílies i interessos es fa cada vegada més nítida i completa. Millor que un retrat robot. La publicitat en xarxes cada vegada aposta més per la hipersegmentació dels mercats, la qual cosa significa que cada vegada ens coneixen més, i els missatges que ens arriben estan dissenyats específicament perquè ens resultin atractius. Amb un doble perill: d’una banda, arribar a creure que el món és un espai polaritzat en què només ens envolta el que ens agrada –ja ens encarreguem de fer unfollow als que ens grinyolen–; i de l’altra, que estem cedint amb gran facilitat i despreocupació les nostres dades, la nostra intimitat sense res a canvi. Al final, vivim en aquesta paradoxa en què la majoria de la gent es posa dels nervis quan els parles de descarregar una app que miri si tens contactes positius de Covid-19, però no dona importància a la gran quantitat de dades que cedeix alegrement mentre penja la foto de l’últim llibre que ha llegit o la paella de les darreres vacances. I amb això ni justifico la intromissió de l’estat, ni critico les xarxes socials. Simplement lamento la miopia general i la facilitat amb què ens poden prendre el pèl. Segur que als que pensem així també ens tenen ben clixats.