Llegia en plena pandèmia una entrevista a Josep Ramoneda en la qual se sorprenia de com la gent estava disposada a sacrificar moltes coses, molts drets bàsics per la seva salut i es preguntava de quina manera es començarien a recuperar totes les llibertats i els drets arrabassats pel poder públic com a mesures per frenar l’epidèmia de la Covid-19, quan aquesta estigués més controlada. Hem de tenir en compte, a més, que la societat en general, en la seva permissivitat, ni se n’ha adonat de la pèrdua de moltes d’aquestes llibertats; és més, fins i tot han propiciat en determinats col·lectius actituds d’aïllament i de rebuig entre iguals, potser quan més solidaritat i esperit de comunitat necessitaríem. És conseqüència de la inseguretat de les persones i que porta inoculat el perill que l’autoritarisme guanyi encara més terreny del que ho havia fet en les darreres dècades a escala mundial i que s’exemplifica en el creixement de determinades opcions polítiques en països de l’Europa occidental. És el llast autoritari que segur que ens quedarà d’aquesta pandèmia. La mansa acceptació de la privació de drets i llibertats, del discurs uniformat i autoritari, que ens pot conduir sense adonar-nos a un carreró sense sortida, cosa que ve agreujada per l’increment de les diferències socials, de l’eixamplament d’aquella rasa, que ja era enorme, provocada per la crisi que va iniciar-se el 2008. Es fa difícil preveure com evolucionarà i què en quedarà de tot plegat, pendents com estem que es trobi una vacuna efectiva.