L’altre dia em vaig comprar una capsa amb vuit marcadors en tons pastel. Deixava enrere anys i panys de fluorescents que traspassen el paper. I mentre els pagava, mirava de convèncer-me que era una compra –del tot- necessària pels meus estudis, perquè a l’hora de subratllar els apunts, cal destacar en groc pollet els conceptes importants, en rosa suau els exemples, en verd menta les cites d’autors i en blau cel les dades que cal ampliar després. I ja em veus, tota cofoia, arribant a casa, desembalant la nova adquisició i encetant un tema nou, pensant que –ingènua- era la mar d’original. L’alegria va durar poc: la meva filla, amb aquesta manca de pietat tant adolescent, em deia que els meus retoladors no eren cap cosa, que a la seva classe els tenien moltes de les seves amigues. Òbviament, vaig fer veure que no m’importava- sóc adulta- i no li vaig fer cas, fins que va passar la porta, i vaig encetar una recerca sobre “apunts bonics”. Ves -pensava- hi trobaràs les típiques sanefes que fèiem a vuitè. Però no. Apunts bonics amb lettering, amb Word, minimalistes, digitals, amb esquemes impecables, amb dibuixos explicatius... de fet, n’hi ha tants i de tantes menes, que al final sembla que el contingut sigui el menys important de tot plegat. És igual el que vulguis fer. Algú altre ho fa, des de fa temps, i millor que tu. Que resulta que ets un mestre de l’origami i has aconseguir replicar un ocellet de paper? No t’emocionis, jo he vist un geni que en un tres i no res, et fa una grulla voladora. I així tot. Com els apunts. Millor que em posi a estudiar altre cop.