Creat:

Actualitzat:

D’entre les mesures de protecció que, en major o menor grau, limiten la nostra llibertat individual n’hi ha una que saludo amb alegria i demano, si pot ser, que continuï més endavant, quan tot s’hagi relaxat (encara que només se m’apliqui a mi, en exclusiva). Em refereixo, és clar, a la prohibició de ballar en bars musicals, discoteques i establiments similars. Amics: és que he nascut amb dos peus esquerres. Si mai hagués assistit a les classes d’un mestre de dansa irlandès m’hauria posat amb els que, per distingir les cames, a l’una hi lligava un feix de palla i a l’altra un feix d’herba. Ara la palla, ara l’herba, herba, palla, palla, herba. Així. Quan era jove i –per culpa d’intoxicacions diverses– intentava ballar, em diuen els testimonis que era un espectacle lamentable, patètic, grotesc, de tan desmanegat i descoordinat com resultava. Que consti: no em desagrada gens la música de dansa, des de les pavanes fins als balls moderns, passant per sarabandes, xacones, minuets i bourrées. I prou m’agrada fer ballar la gent quan em deixen fer de músic. Una cosa no treu l’altra. Fa temps que no ballo (o, si més no, no ho recordo i si algú n’ha estat testimoni, molt pietosament s’ho ha callat i no me n’ha dit res). Benvinguda sia, doncs, aquesta prohibició, que no és sinó un recordatori de les nostres limitacions en tant que éssers humans. En som molts, un exèrcit callat i avergonyit de sapastres, que agraïm que les autoritats vetllin –en aquesta ocasió i en tantes d’altres– per la seguretat i la salut pública.

tracking