En els escrits anteriors parlava del fons de maniobra negatiu i del patrimoni net inferior al 50% del capital de la societat per demanar la seva dissolució. Ja sé que aquests aspectes són molt comptables i potser alguns no ho tindran gaire clar. Em basaré avui tan sols en les xifres del compte de resultats del 2018. Qualsevol societat amb una xifra d’ingressos de 3,2 milions d’euros, dels quals ja s’han de descomptar més de dos milions en despesa de personal i serveis de professionals, és molt difícil que pugui funcionar correctament. Si afegim el milió d’euros anuals en concepte d’amortitzacions fa que ja no ens quedin diners ni per pagar el menjar dels ossos. Per molt que ens diguin que les amortitzacions no surten de caixa i que l’arrendament de 363.000 euros no es paga, fet que pot deixar un cash flow positiu, resulta evident que la cosa no funciona ni funcionarà mai. L’engany constant de tothom que ha passat pel comú lauredià resulta evident, doncs tan sols ens parlen sempre de nombre de visitants (que aquest any presumeixo molt minso) i de tresoreria positiva (que tampoc crec, si més no la trobo enganyosa). Tot plegat ens ha dut a unes pèrdues acumulades de gairebé 16 milions, que a manca del tancament del 2019 encara seran més elevades, amb unes despeses financeres anuals de 300.000 euros. I ara ens diuen que un banc d’Andorra està interessat en el tema? Com no sigui per anar cobrant aquestes despeses financeres... No demano que es tregui el Tobotronc, sí que es tanqui el parc d’animals, s’aprofiti més la cota 1.600 i les seves instal·lacions i que es dissolgui ja d’una vegada per totes la societat.