El confinament, em diuen alguns amics lletrats, també està passant factura a la judicatura, i el que havia de ser una espera (no mancada de tensió) fins a la inauguració (i trasllat) de la nova seu de la Justícia (l’obra que semblava ser el remei a tots els mals) ha acabat explosionant. No sé si els amables lectors segueixen amb deteniment l’embolic en el qual està immers el nostre poder judicial, ni que sigui a través dels titulars i destacats de les notícies amb què dia rere dia, i ja fa molts dies, ens van obsequiant els mitjans. La darrera, ahir amb la dimissió de la presidenta de la Batllia... una gota més dins del got que ja no sabem si té prou capacitat per acumular polèmiques i acabar vessant. Si un s’ho mira des de la distància, com és el cas, acaba veient-ho amb certa estupefacció i genera el dubte de si, malgrat la professionalitat que de ben segur tenen tots i cadascun dels magistrats i batlles, els ciutadans estem prou ben protegits pel pilar més fonamental d’un estat de dret, tenint en compte que també tots els altres poders hi estan sotmesos. Si hem de fer cas de les informacions, i tot indica que sí, el treball en males condicions –un fet més que contrastat–, les marcades discrepàncies entre uns i altres –inclòs el seu òrgan rector–, el malestar generalitzat que s’ha anat covant de fa temps, tot plegat ha generat una percepció des de fora de certa degradació del nostre poder judicial i, francament, coincidiran amb mi que aquesta no és la millor imatge per generar confiança al ciutadà i no seria d’estranyar que més d’un se sentís indefens.