Sovint “ser de poble” ha estat una frase carregada de connotacions pejoratives que utilitzaven alguns per riure’s de persones que consideraven poc cosmopolites i avançades. S’assimilava a ser pagès, poc cultivat, antic o passat de moda i molt poc tecnològic. Una definició d’una forma de vida contraposada a la moderna, agitada i fashion, de les grans i lluminoses urbs. Viure entre muntanyes no ens fa ni menys moderns ni incultes ni poc amants de la cultura, al contrari. Ni viure a ciutat més guays o preparats.
Viure entre cavalls, pastures i vaques permet gaudir de la natura, les relacions de proximitat, moltes vegades la tranquil·litat que no trobem entre les cues i el fum contaminant de les grans ciutats, on l’anonimat regna per sobre de les relacions.
El teletreball ha posat a més sobre la taula que es pot treballar des d’on sigui fent l’opció més real que mai de compaginar tipus de vida diferents aprofitant els avantatges dels dos models. I si bé les comunitats petites tenen els inconvenients de la poca privadesa, limitacions en certa oferta, una tafaneria congènita acompanyada de la crítica fàcil, ens aporten en canvi la proximitat, contacte, solidaritat, aire pur i seguretat.
I com que les modes canvien, cada vegada hi ha més persones que valoren viure allunyades del bullici, enmig d’arbres i verd, en un entorn més rural on poder gaudir del temps lliure fugint de l’estrès, el soroll i el trepidant ritme de la ciutat. I el que abans era ser antic ara és ser modern.