Recordo –fa molts anys– un episodi de The Twilight Zone en què un senyor ben normal sortia de casa –com cada matí– i a la cantonada s’adonava que s’havia deixat la cartera i tornava enrere a buscar-la. Quina era la seva sorpresa, quan va veure que no només la clau no encaixava al pany, sinó que, en trucar a la porta, el rebia una gent que no coneixia de res, i que el tractava de boig quan insistia que allò era el seu pis. Una casa i uns mobles que tampoc era capaç de reconèixer. A partir d’aquí la trama es va fent més i més angoixant en descobrir que aquella en la qual havia entrat –sense saber com– era una realitat paral·lela en la qual la seva vida ni existia ni hi tenia cap cabuda. Creiem que la realitat que ens envolta és una i igual per a tothom. En certa manera, la compartim amb la gent amb qui ens relacionem, amb qui parlem cada matí, amb qui –aquests dies– reprenem rutines perdudes. Tanmateix, un dia qualsevol, al variar de la manera més anodina qualsevol d’aquestes petites rutines, podem sentir la fressa d’Alícia rodolant pel forat del cau del conill per descobrir que tot allò que creies estable i permanent no era –al capdavall–, ni una cosa ni l’altra. De vegades és un canvi de feina sobtat. D’altres, una pèrdua dolorosa que obre les comportes de tot allò que tenies desendreçat en el teu interior. D’altres és més trivial que tot això: un comentari caçat al vol, una mirada furtiva, una esquerda per on tot allò sobre el qual construeixes la teva realitat desapareix. Com un conill apressat. La realitat, al cap i a la fi, no és més que un fràgil castell de cartes.