Joan Massa ens està recordant les darreres setmanes els últims trenta anys de la història política andorrana i com a través de diferents etapes el país esdevé en un estat democràtic de dret i social, tal com resa la nostra Constitució. Ja en porta dos d’escrits en aquest Diari i tot fa suposar que algun o alguns més n’hi haurà. És evident que Joan Massa és una de les persones que pertanyen a aquella generació que té prou autoritat moral per explicar-nos i fer tot un seguit de reflexions al voltant d’aquella època, hi va participar directament, i sempre és un plaer llegir-lo. Reflexions que ens trasllada gràcies a relectures fetes, diu, en temps de confinament. Col·lateralment als detalls històrics, Massa aprofita per fer, al meu entendre, una crítica sobre la constatació que per als més joves –generació digital en diu ell– el més vell té tot just deu anys. El remei el troba en la necessitat de fer deures, d’escriure més sobre la història d’aquells anys. Però jo hi afegeixo que no n’hi ha prou d’escriure-la; que s’ha de fer, sí, és clar, però que al mateix temps hem de saber trobar els mecanismes per apropar suficientment la nostra història a les noves generacions, perquè allò tan important que va succeir fa trenta anys –pas imprescindible per a l’evolució posterior com a país– no esdevingui per a ells una simple història de batalletes. I això és necessari, sobretot, per encarar el futur, perquè trenta anys després els que afrontaran les noves reformes seran els que ja han nascut amb la Constitució sota el braç.