Una de les darreres ocurrències de Donald Trump ha estat una ordenança d’immigració mitjançant la qual els estudiants estrangers matriculats en les universitats del país que només impartissin classes online el curs vinent, havien de retornar a casa seva. La dimensió del pollastre ha fet que la cosa quedés en no-res. La presència d’estudiants estrangers al país és un preuat element del que s’anomena soft power: aquella mena de poder que sedueix més que mana, més que la força de l’autoritat. Aquests estudiants d’arreu del món atrets per una oferta acadèmica d’altíssim nivell esdevenen ambaixadors de l’american way of life al seus països d’origen. Diuen les xifres que des que Trump va accedir a la presidència només un 30 per cent dels enquestats en 134 països d’arreu tenen una visió positiva dels EUA sota la seva presidència. Una caiguda de 20 punts respecte al seu antecessor. Malgrat la preocupació que això genera en el món acadèmic, en altres àmbits socials i òrgans de govern diversos al president la cosa no li treu la son. Aquesta no és l’única via de poder soft amb la qual ens venen les excel·lències de la seva “manera” de viure. Hollywood i la TV es fan un tip d’ensenyar-nos, pel·lícula va i sèrie ve, que hi ha una manera de resoldre un conflicte amb violència. Sabut és que no hi ha res millor per establir un diàleg fluid, millorar les relacions i guanyar amics, que un bon raig de trets. A dia d’avui el privilegiat cervell de Trump només té un objectiu, seguir quatre anys més com a inquilí de la Casa Blanca. I per això farà servir les eines que facin falta, del tipus que més li convinguin.