Reconeguem-ho, a una gran majoria de nosaltres això de les videoconferències, o com sigui que s’hagi de dir de la comunicació audiovisual mitjançant la càmera de l’ordinador, ens ha agafat fora de joc. Perquè una cosa és comunicar-te amb els fills, o amb la tieta, o amb l’amic de tota la vida que mai no farà sang dels teus defectes incorregibles, i amb tots els quals el que passi durant la connexió quedarà per sempre més en el secret del sumari; i una altra cosa ben diferent és servir-se d'aquesta meravella del segle per mantenir una reunió de treball o per a qualsevol gestió oficial en la qual hagis de preservar de tot risc la teva imatge pública i la teva dignitat. En aquest darrer cas, a una gran majoria de nosaltres ens sol passar que, sense voler-ho, la pantalla s’esdevé la boca d’un guinyol i, consegüentment, ens comportem com si algú amb no gaire bona fe ens manipulés des de les ombres: ens apropem massa a la càmera quan parlem, fem massa ganyotes, quan parla un altre ens distraiem amb la primera mosca que passa pel davant i inopinadament el dit índex decideix cercar refugi als narius, o ens posem de manera que la il·luminació de la cambra ens tenyeix la pell amb un aspecte malaltís. I tan bon punt t’adones de tots els defectes de la teva posada en escena, comença a trontollar la seguretat en tu mateix i maleeixes l’hora en què vas acceptar connectar-te a la videoconferència en lloc d’intercanviar comentaris escrits, com s’ha fet tota la vida, o bé, en el súmmum de les concessions a la tecnologia, de redescobrir que aquell aparell que fas servir per baixar-te les aplicacions més idiotes segueix sent, a més, un telèfon.