Avui la meva mare fa 92 anys i, com cada aniversari, l’única cosa que ha demanat és que no li fem cap regal. Amb els anys hem acabat fent-li cas. A tossuda no la guanya ningú. A canvi, accepta que la convidem a dinar. Res especial ni sofisticat, perquè el menjar és l’excusa, el que agraeix i valora és la companyia. Ara per ara la companyia és un valor en alça que la pandèmia ha fet que redescobrim en tota la seva dimensió. L’estiu, contra el que en un primer moment ens van vendre i ens vam creure a ulls clucs, no ha esbandit del nostre voltant el “bitxet” groc de Wuhan -com el titlla Enric Vila-. La normalitat nova només ha estat un miratge. Quan les mesures han deixat de ser taxatives, és a dir, ordres, és a dir, prohibicions, una situació que semblava controlada s’ha tornat a girar en contra nostra. Les recomanacions sanitàries i de convivència totes de sentit comú, per dir-ho en paraules planeres, ens les passem pel forro de la constitució. Tothom no, però, evidentment, les conseqüències dels comportaments incívics o irresponsables sí que les patim tots. Podem posar tants exemples o assenyalar tants presumptes culpables com vostès vulguin. Però això no em fa sentir millor. La incertesa genera por. Por a un futur que no és el que esperàvem o ens imaginàvem, malgrat que ja estàvem esprement el món més enllà dels seus límits naturals des de fa un munt d’anys. L’estiu i la relaxació de les mesures ens han fet creure en el miracle. I els miracles, per molt que les religions ho intentin, no existeixen. Malgrat tot, l’any vinent volem celebrar un nou aniversari, gaudint de la companyia de la meva mare, plegats en família.