Ens hem passat bona part del segle conjecturant que havíem encetat una nova època, un nou paradigma, i quan semblava que algunes ments privilegiades començaven a entendre de debò com desxifrar els oracles, arriba la pandèmia i ho destarota tot i tornem a viure immersos en la incertesa més absoluta. Tanmateix, pel que sabem de com funciona el món, hi hauríem d’estar ben habituats, a viure en la incertesa. Però el cervell i el món no sempre estan en sintonia, i mentre les malalties i els fenòmens naturals ens demostren any rere any que tot allò que teníem per cert i segur pot canviar radicalment en qüestió de minuts, la condició humana ens empeny a cercar veritats absolutes que ens aportin si més no una sensació de seguretat, i a projectar en el futur allò que desitgem, sigui factible o no. I el més sorprenent és que sobre aquests fonaments tan poc fiables hem aconseguit construir durant segles la nostra realitat quotidiana. Per això, no és estrany que, fins i tot en aquestes setmanes en què qualsevol afirmació s’ha d’agafar amb pinces perquè potser l’endemà ja no tindrà cap valor, ens dediquem a especular sobre com serà el món desprès de la pandèmia, malgrat no podem saber quan temps més l’haurem de patir, i com si la troballa d’un remei contra el virus fos també la manera de fer desaparèixer de cop tots els problemes que venim arrossegant des de fa dècades. Ben al contrari, quan haurem superar aquest tràngol ens trobarem altre cop, inevitablement, amb els neguits i els conflictes que hem deixat arraconats; i la primera temptació, molt probablement, serà, altre cop, mirar cap a un costat. Igual com fèiem abans. Igual com sempre.