Hi ha poca o nul·la legislació i per extensió jurisprudència sobre l’ús dels mòbils i de les xarxes socials pels menors. Evidentment que estem en un entorn de noves tecnologies i nous models de relació, en què els més joves en són natius i les dominen de forma integrada sense haver de fer esforços, però comporten uns riscos elevats dels quals hem de ser conscients: des d’addiccions fortes a aïllaments socials, increment de l’agressivitat, insomni, ostracisme o perills externs que posen a disposició de delinqüents accés a menors amb molta facilitat. Durant el confinament hem pogut veure com aquesta addicció a les pantalles feia que molts nens es tanquessin més en les seves habitacions i defugissin el contacte social. Haver de prohibir a un menor accés a determinades xarxes o no donar-li un mòbil, quan la majoria dels seus companys en tenen, genera conflictes i discussions a les famílies i molt sovint entre els pares. Davant d’aquesta situació i el fet que mentre estan connectats estan distrets, molts progenitors no dubten a fer la vista grossa per evitar conflictes. És una opció, però resulta realment difícil i més encara en casos de pares separats. No hi ha una legislació clara sobre el tema i es deixa en mans d’arbitratges subjectius, que no tenen en compte les conseqüències que comporten en el menor, i la seva conducta. Ja seria hora que la justícia avancés en aquests temes i permetés buscar solucions que protegissin els menors d’una sobreexposició moltes vegades per culpa d’adults.