Atípic dilluns de Festa Major a Andorra la Vella. Aquests dies ni hem sentit el pregó, ni el repic de campanes, ni pujat a les atraccions, ni ballat el contrapàs. La prudència ha estat l’argument essencial per mantenir el dia com a festiu, sense tenir res a celebrar. I ben fet que han fet. Suposo. Perquè si alguna cosa he après els darrers mesos és que les certeses són per a qui les tingui, i jo cada cop en tinc menys. Altres parròquies han decidit tirar endavant amb la Festa Major. Amb mesures afegides de seguretat, amb aforaments limitats i canvis sobre els programes habituals. I ben fet que han fet, també. Suposo. Això de la manca de certesa genera més dubtes que una altra cosa, ja veus. Qüestions que fins ara no ens plantejàvem es posen sobre la taula. Marxem de vacances? Gaire lluny? Anem a un lloc segur? Fins a quin punt hi ha llocs segurs? Ni tan sols a casa. Al final, quan més voltes li dones, més angúnia et genera tot plegat. Facis el que facis, el risc mai és zero. Però temptar la sort no entra en els nostres plans. O no ho hauria de fer. I a poc a poc, m’adono que no podem deixar de fer vida normal, encara que ja no ho sigui, de normal. Que hem de continuar treballant, relacionant-nos, sortint, posant en marxa l’engranatge que ens ha de permetre funcionar com a col·lectiu. I això, cal fer-ho amb seny, amb responsabilitat i mirant de tenir cura els uns dels altres, perquè –en definitiva– això és el que ens defineix com a tribu: un grup humà que té cura els uns dels altres. És a dir: disposar només del que necessites, i ajudar en tot allò que puguis. La resta, és opinió.