És possible que molts dels que hem gosat aquest estiu traspassar fronteres gràcies a la mobilitat que encara ens permeten haurem tingut l’oportunitat de retrobar-nos amb éssers estimats amb qui feia mesos que no ens vèiem. En altres circumstàncies, estic convençut que l’alegria i els sentiments que generen tornar-se a veure amb algú proper a qui no has vist en temps els podríem catalogar, almenys, de previsibles: abraçades, petons, encaixades... Però aquesta vegada, després de mesos de confinament, d’aïllament i per a molts de patiment encara amb la pandèmia a tocar, el retrobament té alguna cosa més que previsible: les abraçades són més fortes i més perllongades, els petons se sovintegen més enllà del ritual de salutació, les agafades de mans es mantenen fermes com volent eternitzar l’estona de gaudi i de contacte, els somriures no només són d’alegria, sinó també de tendresa, d’expressió d’un estat d’ànim de felicitat, i tot acompanyat d’aquelles mirades de complicitat i, segur, d’alguna llagrimeta. I la majoria de converses girant al voltant del mateix tema: com hem viscut cadascun de nosaltres el confinament, com han afectat les relacions intrafamiliars, i un record per als que ens han deixat ja siguin propers o llunyans, familiars o coneguts. Els que hem pogut hem gaudit d’estones agradables, retrobaments intensos. I és que ves a saber quan els tornarem a veure, perquè sembla ser que l’estiu ens està servint d’avantsala per quan arribi la tardor, que és quan ens diuen que vindrà encara més virulent, i sense vacuna.