Un dels esports nacionals és el de blasmar el funcionari. Són l’esca de tots els mals, els xucladors dels migrats recursos de la padrina, els escarrassos de l’economia del país: segons alguns, un exèrcit de dropos, un regiment sempre en expansió de panxacontents improductius. Estan, certament, al servei no només de l’Estat, sinó de la burocràcia, un monstre planetari que és insadollable, multitentacular, capaç d’ocupar tots els espais possibles lliures i d’aconseguir fer difícil el que hauria de ser fàcil. És un fenomen universal, tanmateix, i potser de la simplificació administrativa sigui una quimera. Aquesta setmana he hagut de fer algunes gestions a la CASS i també a Tributs. Estava com mig espantat: els diaris parlaven de grans cues, de massificacions, de lentitud. I sí, a primera hora hi havia cua a la CASS, però va ser diligent, organitzada, civil i ràpida. A dins, l’atenció, impecable: servidors públics atents, simpàtics i resolutius, que davant dels dubtes trobaven ràpidament una solució. A Tributs, igual: em vaig sentir com un ciutadà ben tractat: tot va anar com una seda. Naturalment, és una percepció personal i Déu me’n guard de fer extrapolacions, però a la Seu, per fer un tràmit ridícul, en una oficina buida em van donar un paperet per sol·licitar cita prèvia. La gestió que havia de fer era una de les excepcions a la necessitat de cita prèvia que estaven relacionades al paperet, i així ho vaig indicar a la solitària funcionària. No va servir de res. Demana hora per internet i s’ha acabat. D’aquí a tres setmanes, la continuació.