Un de les novetats de l’estiu ha estat l’aparició del moviment Ad.Hoc, que promou, si no ho he llegit malament, un debat a la societat andorrana i els poders públics per un gir en el model de país basat en la protecció del medi i tot el que comporta. Un cop llegits manifest, entrevistes i declaracions, em sorprendria molt que algú s’oposés al marc genèric que dibuixen els impulsors del moviment. De fet, les quasi dues mil signatures recollides l’avalen. No hi tinc res en contra, sempre he pensat que el que ens fa falta en aquest país és reflexionar-hi i buscar models alternatius que en diferents fases siguin transitoris i complementaris al que tenim ara. I dic transitoris i complementaris perquè tampoc podem oblidar què som, com hi hem arribat, que no tot és dolent, que no ho podem canviar de la nit al dia i que hi ha elements del nostre model social i econòmic que són perfectament compatibles amb alternatives. Però novament em sorprèn que es digui que el treball i les reflexions s’han de fer al marge de les ideologies perquè, diuen, ens separen. No pot haver-hi expressió més naïf, perquè és impossible: no veu de la mateixa manera la gestió del territori una persona conservadora que una progressista. La idea d’anar tots junts pot estar bé per a un titular o una campanya, però la realitat és ben diferent perquè en el debat de l’evolució cap a un nou model –si bé pot haver-hi un alt grau de coincidència en el marc genèric– les diferències, les discrepàncies i la impossibilitat d’acords arriben en el moment que s’ha de baixar al detall. Tots hauríem de tenir clar que afrontar un debat de canvi de model de país s’ha de fer més per convicció que per conveniència.