Aquest estiu és atípic, molt. Perquè fins a darrera hora molts no sabien ni si farien vacances. Perquè les destinacions canviaven a cop d’estadística de Covid-19. Perquè la por a un nou confinament retardava la decisió de marxar i on. Curiós perquè busquem estar menys en contacte amb les aglomeracions típiques. I la crisi econòmica continua sobrevolant-nos i empentant-nos a un exercici de necessària contenció. Nosaltres hem decidit no anar lluny i repartir les vacances entre voltar per les valls d’Andorra, visitar pobles de l’interior i nord de França i gaudir uns dies del blau intens de l’Empordà. No hem volgut arriscar-nos a agafar avions, no per por a volar, sinó perquè és més segur no anar en transports col·lectius. Aposta pel turisme de proximitat i de relacions bilaterals, mantenint el famós i buscat equilibri entre el nord i el sud del país de Carlemany. Vivim majoritàriament del turisme i sobretot dels països veïns, amb els quals estem estretament vinculats. La majoria dels viatgers que hem trobat són de proximitat, ni rastre dels anglesos, xinesos o alemanys que altres anys arribaven fletats per les companyies. Fent-la petar amb els cambrers, i botiguers, que són els que millor veuen l’evolució del sector, coincideixen a afirmar que a l’agost hi ha hagut més moviment i que s’han disparat les reserves de darrera hora tot i que res a veure amb altres temporades. Un miratge d’estranya normalitat a platges, carrers i terrasses, un petit oasi enmig de l’abisme de la incertesa.