La normalitat “nova” en els hàbits i mesures que s’han implantat des que vivim esporuguits pel virus, no té res de nova. Continuem fent el que fèiem amb mascareta, guants, litres d’hidrogel desinfectant i armats de paciència per interactuar amb serveis, públics i privats. La vida continua –afortunadament– i com a espècie ens acabem acostumant a tot. L’anunci que la URSS –perdó, Rússia, volia dir Rússia– ja té a punt una vacuna per a la Covid19 ha estat rebut amb escepticisme arreu. A Rússia no hi caben de joia! En poc temps està previst que comenci un procés selectiu de vacunacions (personal mèdic i sanitari si no vaig errat). No, no m’he desviat del tema. La campanya de vacunacions “voluntàries” exemplifica el que pot esdevenir realment la nova normalitat si no parem atenció: l’autoritarisme. Un autoritarisme que a l’empara o amb l’excusa de la pandèmia s’està expandint exponencialment. Tot sigui per garantir la salut, la seguretat de la població i assegurar el futur. No fa ni quatre dies a Hong Kong la gent podia actuar i votar pel seu compte. A la Bielorússia del dialogant demòcrata Aleksandr Lukaixenko les eleccions han acabat amb una salvatge repressió, des que es van conèixer els resultats. Per no recordar els estirabots de Trump, que dirigeix –és una manera de parlar– el país com si fos un circ de tres pistes. La democràcia, malgrat les aparences, ha tingut de sempre una salut fràgil. Les formes i maneres de fer de governs i polítics de molts països –no cal buscar gaire lluny– s’allunyen dia sí i dia també del que és la democràcia. I l’autoritarisme es mou com un peix a l’aigua en aquesta mena d’escenaris.