Hem deixat enrere el punt d’inflexió de les vacances d’estiu. Em sap greu pels que marxeu al setembre, però és ben bé així. La calor aviat serà un record, les pluges de la tarda ja marquen el principi del final i en un tres i no res ja hauran arribat la Mare de Déu de Meritxell i Sant Tornem-hi. Escalfem motors. Amb ganes de vespres més fresquets, de te calent i de terra mullada. Aparadors que –tímidament– comencen a ensenyar jerseis i abrics, mentre les rebaixes s’esllangueixen als prestatges. Un estiu estrany, com sembla que ho és tot d’un temps ençà. Els mesos de confinament ens han ensenyat que tenim encara moltes assignatures pendents quan parlem de digitalització. Aquestes noves tecnologies, que ja fa dies que no són noves, però que –sembla mentida– encara ens agafen de nou. Més enllà de la urgència del dia a dia i l’adaptació dinàmica a la qual tothom haurem de fer front els propers mesos, caldrà sumar-li un treball de fons que havíem deixat pel final: tràmits online intuïtius, atenció telefònica de qualitat i teletreball no esclavista. Les tres maries que hauran de lluitar contra la bretxa digital, els protocols enquistats i les mentalitats noucentistes. Noves maneres de fer, que demostren que han arribat per quedar-se i que l’evolució sempre es fa a salts i no a petites passes. Mentrestant, les nenes i els nens ens demanen com serà l’escola aquest any. Preguntes que fan de mal respondre, tot i que ja hem pagat peatge de llibres, carnet escolar i material de papereria. Nou curs a les portes, amb ganes de retrobar una nova rutina, que no serà fàcil.