Sap greu per als qui senten els colors de debò, però és una llei universal que tot el que té un principi també té un final, i després del repàs del Bayern i de tancar la temporada sense guanyar cap títol, cosa que no passava des de feia força anys, fins i tot els optimistes més empedreïts reconeixen que, ara sí, cal fer net de dalt a baix; i que ja està bé de llençar els diners en fitxatges estratosfèrics que no han aconseguit res més que allargar l’agonia. Tard o d’hora s’havia de desinflar el globus per tornar a tocar de peus a terra. Ara cal fer balanç, treure pit per una dècada prodigiosa i recordar que el veritable ADN del barcelonisme no és l’essència del que s’ha viscut aquests anys en què s’ha guanyat una bona part de les competicions en què ha participat el primer equip, sinó més aviat tot el contrari: és patir per la lliga espanyola i encara més per la lliga de campions i, amb sort, acabar conformant-se amb la Copa del Rei; fitxar l’enèsim “millor jugador del món”, empassar-se la decepció de veure que tampoc així no entra la pilota i justificar-ho tot plegat per alguna conxorxa oculta dirigida des de Madrid; i repetir cada principi de temporada “aquest any, sí”, per acabar reconeixent deu mesos més tard que “aquest any, tampoc”. I si algú pensa que exagero, n’hi ha prou a repassar el palmarès del club per veure que aquest parèntesi d’èxits continuats ha estat una clara excepció en la seva història. Naturalment, tot això no treu que, un cop sacrificats tants caps de turc com convingui, quan a final de mes comenci la temporada es torni a somiar amb un nou triplet, com si res no hagués passat. Això també és ADN Barça.