L’estil dur, poc obert a suggeriments d’altres i molt piramidal i intransigent és un valor que cotitza a l’alça a la nostra competitiva societat. Els lideratges s’han estructurat ancestralment des de la posició de fortalesa, la que et dona el poder, més enllà de criteris i raons. Ser fred, implacable i defugir el sentimentalisme ha estat sempre més valorat. Però saber escoltar, posant-se en el lloc dels altres, mostrant un focus molt més íntim, és sense dubte un valor a futur i no símptoma de feblesa. I això no vol dir no tenir ni opinió, ni criteri, sinó permetre’ns el luxe de saber que potser estem equivocats, veure més enllà dels nostres murs i aprendre, encara que sigui poc, de la visió d’una altra persona. Un exemple d’aquest tipus de formes de fer polaritzades el trobem a la política. Una mostra, l’aposta de proximitat que la matinada de divendres el ja oficialment candidat demòcrata a les eleccions dels EUA, J. Biden, va voler fer en el seu discurs com a nou líder demòcrata. Buscant, en només 24 minuts, connectar amb els seus, apostant per un missatge positiu i esperançador que anés directe a la part més primitiva. Biden no és un gran orador, ni un populista, potser per això va decidir posar-se als antípodes del lideratge histriònic i irreverent de Trump. A l’essència i, en paraules seves, va voler aportar llum a una època marcada per la foscor d’un líder sense precedents. Després caldrà veure com ho porta a la pràctica i si l’elector li compra.