A mesura que em faig gran, valoro més els detalls. Potser perquè he vist massa vegades que les grans intencions tenen les cames curtes. En el fons suposo que les heroïcitats demanen menys esforç que el dia a dia, per allò de la quotidianitat de tot allò que no es valora. Petiteses, com escoltar qui ens parla, mirar de respondre amb bones maneres. Posar-nos en la pell de l’altre. Donem massa coses per fetes. Ens queixem sovint, per tot. Com més fàcils són les coses, més imperfeccions hi trobem: primer era el plat a taula, després que fos saborós, després saludable, i ara, si no és bio, malament rai. Primer uns dies de descans, després poder fer una escapada, ara, poder presumir-ne a les xarxes... i així tot. No n’hi ha prou amb fer el que cal, ha de ser el que vols i el que els altres els sembla bé que sigui, i així, és impossible sortir-se’n. Donem tant per fet el que ens és donat, que confonem la nostra comoditat amb el bé comú, i cada cop que ens trenquen la girada, ens entestem a buscar conxorxes on sovint no hi ha més que improvisació i manca de recursos. Només d’aquesta manera m’explico la manca de solidaritat, de rigor i d’empatia d’aquelles persones –que de bona fe– han vingut a salvar-nos d’un pla diabòlic mundial, encara que no vulguem. Aquests dies li dono voltes a les petites coses. A les que realment compten. Com més desgranes l’univers, més t’adones que al final, els grans camins no són més que corrues de petites passes. Una petita passa avui, una altra demà, i si la podem amanir d’amabilitat, potser ens en sortirem i tot. O potser no. Tampoc som tan importants.