Fa uns mesos vaig fer el curs de pedra seca organitzat per Cal Pal i Patrimoni. Una experiència fenomenal. La teoria és simple, però la realització pràctica s’assembla més a una disciplina d’autocontrol mental a l’estil zen que no pas a una activitat constructiva. Has de veure l’espai buit i omplir-lo amb pedra, procurant l’eficiència, l’estabilitat i l’elegància. No sé si en vaig aprendre molt. Prou com per admirar encara més la traça dels margeners que, des del neolític, han construït, pedra a pedra, un paisatge prodigiós que la modernitat prepotent s’entesta a eliminar amb màquines i formigons. Després, en un dels marges que tinc a casa, vaig tenir l’oportunitat de reparar un portell, o un troc —com en diuen. Va ser una gran experiència. Autocontrol, ordre, paciència, reflexió. La paret encara aguanta. Aquest mes d’agost, Patrimoni Cultural, d’acord amb la Comissió de Gestió de la Vall del Madriu, van proposar als alumnes del curs fer unes pràctiques a Ràmio, en tres caps de setmana. Es tractava de reparar un mur, de contribuir al manteniment —complicat i exigent— d’un dels tresors del país. Però a començament de mes se’ns va comunicar que “els propietaris no han aprovat el projecte”. Se’m fa difícil d’imaginar els motius pels quals els propietaris no hagin aprovat el projecte, que bàsicament consistia a tenir mà d’obra de franc per reparar el teu patrimoni. Què s’hi farà. Els camins dels propietaris són, com els del Senyor, inescrutables. No serà per marges caiguts. Si mai em baixa una altra paret i veig que no puc refer-la solet, els voluntaris seran degudament atesos i obsequiats per la propietat (que soc jo). Queda dit.