És perfectament comprensible que cada país vulgui prendre totes les mesures al seu abast per prevenir que els efectes de la pandèmia es descontrolin al seu territori, i, per tant, faci tot el possible perquè el trànsit de persones per les seves fronteres no suposi cap risc per a la salut dels nacionals. Partint d’aquesta premissa, cada cop més països han adoptat com a sistema de prevenció obligar les persones que hi vulguin entrar a passar un temps de quarantena abans de poder circular lliurement. Fins aquí tot sembla molt lògic i assenyat, fins que algú decideix que la quarantena s’aplicarà només als visitants de determinats països (com Andorra, per exemple) mentre que la resta podrà entrar i sortir sense cap entrebanc, i la quarantena perd tota l’eficàcia com a mesura de prevenció sanitària per esdevenir una eina de tocar els nassos a una part dels soferts turistes, bé sigui per raons polítiques, o per alguna inconfessable arbitrarietat per tal de salvar la cara davant l’opinió pública. Com que una de les peculiaritats de la Covid-19 és que pot infectar la gent sense que els portadors mostrin cap símptoma de la malaltia, no cal tenir un màster en epidemiologia per comprendre que tothom pot ser un potencial agent de contagi de la població, i, per tant, l’única manera que la quarantena sigui efectiva és que s’apliqui a tothom sense excepció. O això, o tancar les fronteres perquè no entri ni surti ningú del país mentre es continuïn detectant nous casos. Tot i que aquesta darrera opció ens duria, és clar, a revifar el debat interessat i fal·laç de mesos enrere sobre si cal protegir els ciutadans abans que l’economia o a l’inrevés.