El primer record que tinc d’una vacuna és de ben petit, a la Salle de la Seu. Ens van posar tots els nens en fila, sense samarreta, i un practicant diligent (què se n’ha fet, dels practicants?) ens anava punxant a l’espatlla, l’un rere l’altre. Encara conservo la marca lleu d’aquella punció, com una cicatriu de batalla. Poc després, en algun llibre de lectura vaig esgarrifar-me amb la història de Jenner i la cura de la verola, inoculant la forma bovina de la malaltia per evitar la humana. Això al segle XVIII: a la sèrie de HBO sobre John Adams hi ha unes escenes d’alta intensitat sobre el procediment. Avui, la verola (la terrible pigota) està erradicada, i ens acaben d’anunciar que la igualment terrible poliomielitis, que encara era present a l’Àfrica, també. De petit vaig tenir –com tothom– el xarampió. Ara sé que la meva filla té possibilitats ínfimes que l’agafi. Mentrestant, esperem amb candeletes la vacuna de la Covid. Espero no haver de triar entre la de la filla de Putin i la dels xinesos. Si de cas, m’espero unes setmanes més que arribi la d’Oxford. No per res: és on va estudiar J. R. R. Tolkien, Robert Graves i Jethro Tull. Ara, que potser m’hauria estimat més que fos la de Cambridge (alma mater d’Stephen Hawking, Sir Isaac Newton, Salman Rushdie, Robert Oppenheimer i John Cleese, entre tantes d’altres eminències). Però és igual: el que compta és que arribi i ens la vagin posant per ordre. I si Bill Gates (i ho dic jo, que soc més aviat de Jobs) vol controlar-me amb un xip, que ho faci: tinc una vida (relativament) poc interessant i de seguida ho deixarà córrer.