Ser columnista d’estiu és una feina àrdua. Has de cobrir el forat que deixa el descans de l’opinador habitual. Tant aviat debutes a les pàgines interiors com substitueixes una bona amiga en la columna amb més recorregut del Diari, La Seca, la Meca i... Avui, i sense que serveixi de precedent, comparteixo espai amb la Noe, la Gemma, els Alberts, els Miquels o el Ramon. Del meu primer contacte amb l’opinió, ara fa deu dies, després d’una dècada sense badar boca, com a mínim en públic, vaig treure’n dues conclusions molt vàlides. 1) Mai sabràs si algú t’ha llegit, dubta especialment dels que et felicitin pel contingut. 2) No aspiris a fer res al món digital sense publicitar-te en xarxes socials. M’ho explicitava una companya, d’aquelles que mereixen tot el crèdit i més en aquestes qüestions. T’has de fer Twitter! Sí? De veritat és necessari? Una temporada envoltat d’enginyers m’ha ensenyat que abans de decidir és convenient mesurar-ho tot. Anem a les evidències digitals. La columna va merèixer dos tuits, d’un amic i del Diari, i sis retuits, tots de coneguts i bona gent, exceptuant un misteriós compte: Identidad i Cultura. Aquest desplegament promocional em va deparar 398 visualitzacions, menys que moltes opinions, més que alguna altra. Com que el suport dels amics devia ajudar, ara em veig amb el dilema de crear-me una identitat digital si no vull deixar desert aquest escrit. Fer-me Twitter, Facebook, Insta i TikTok. I així em veig, amb cinquanta anys complerts, jo que sempre he pensat que el pitjor de no ser a Twitter és que no pots marxar-ne.