Això va per llarg. Les mascaretes, la distància social i el gel hidroalcohòlic han arribat per quedar-se. També els horaris compactats, els torns de treball i la feina telemàtica. Alguns hàbits arrelats com els petons i encaixades ens han deixat fora de joc a l’hora de saludar els coneguts; ridículs però inevitables cops de colze, salutacions a l’oriental i somriures emmascarats s’obren pas en aquest nou dia a dia. El risc de contagi ajudarà a fer passes endavant en àmbits que feia dies que feien el ronso: els tràmits en línia en són el millor exemple. D’altres hauran de trobar nous camins o moriran. El que està clar és que no podem congelar la vida de nou. Hem d’aprendre a conviure amb la Covid, perquè al cap i a la fi la civilització no ha estat més que un procés de transformació constant davant els canvis. Això o l’extinció, i sembla que –malgrat el flac favor que li fem al medi ambient– no estem disposats a extingir-nos sense donar guerra. Per això és tan important que siguem capaços de trobar l’encaix entre la seguretat i la sociabilització. La por –sens dubte justificada– no ens hauria de paralitzar, però. Hem estat capaços d’obrir de nou comerços i restaurants, tornar a l’escola i reprendre el pols econòmic, però ara ens cal retrobar-nos amb la cultura. Iniciatives com algunes de les festes majors, els concerts d’estiu o la fira del llibre del Pirineu ens demostren que tot és possible, si realment es vol fer, i es vol fer bé. Al final, tan important és l’aliment del cos com el de l’esperit. I tot plegat es redueix a no renunciar a res, adaptant-nos a tot.