Quan era petit, la tornada a estudi era un dels grans moments de l’any. L’estiu era morós i inacabable. Sense pantalles, hi havia temps per a tot: per patrullar en bicicleta, per llegir Tintín i Astèrix i les novel·letes de l’Enid Blyton, per avorrir-se fins a l’èxtasi. Els dies abans de la data fixada per al retorn estaven amarats per una punta d’excitació: els llibres nous, la cerimònia de folrar-los amb plàstic adhesiu, la cartera (sí, abans anàvem al col·legi amb una cartera!). Era un món petit, ordenat i previsible. La tardor era tardor i l’hivern era hivern. Quan m’emmirallo amb el que ara està vivint la meva filla, no puc deixar d’admirar l’esvoranc que separa les dues experiències. Enguany, des de mitjan març que ha viscut en uns llimbs estranys, amb una amenaça real que flotava per l’aire i que, en el fons, crec que ha assimilat millor que no pas jo perquè el seu món és una realitat mutant i imprevisible que es forma cada dia. I jo –que soc un gat vell i rondinaire– tinc por d’acabar adoptant un catàleg de manies que maquillaré dient que són la manifestació d’una rica vida interior. I, tanmateix, si grates una mica, veig que ella viu el retorn amb la mateixa il·lusió que tenia jo, nen de ciutat petita, amb l’alegria de saber quina professora li ha tocat, amb ganes de tornar a fer pinya amb les amiguetes, amb els reptes de l’aprenentatge enmig d’una tempesta d’estímuls contradictoris.
Comença un curs de contorns incerts, i la vida, amb tota la seva complexitat, continua.