Hem acabat acceptant coronavirus com a animal de companyia, ens hem acostumat a conviure amb el recull diari de xifres de nous contagis i estadístiques sobre l’evolució de la pandèmia. De tant en tant ens alarmem una mica perquè ja es veu que la cosa no acaba de fer net o perquè no ens garanteixen quan tindrem una vacuna prou fiable des del punt de vista sanitari, però de seguida ens relaxem altre cop, com si tot això no ens afectés de cap manera. I mentrestant ens hem oblidat de la resta de crisis i problemes que ens amoïnaven abans que estrenéssim nova normalitat i que l’amnèsia col·lectiva tampoc no ha aconseguit solucionar. L’incendi al camp de refugiats de Mória ha tornat a posar a les portades dels diaris, i d’una manera brutal, la greu situació que viuen milions de persones a les portes d’Europa; però tan bon punt s’ha extingit el foc s’ha extingit també l’interès informatiu, com s’ha extingit així mateix l’interès humanitari. Els efectes del canvi climàtic es fan més evidents cada dia que passa, però seguim ajornant la data per implantar solucions que ja ara serveixen de poc si no hi ha un compromís global per canviar un model econòmic que ens empeny a un consum insostenible dels recursos del planeta. Hem vist les mancances d’un sistema sanitari desatès des de fa anys i d’un sistema educatiu públic que ha patit igualment l’efecte de contínues retallades pressupostàries, i en lloc de posar-hi remei d’una vegada per totes només s’hi han posat pegats. Hores d’ara no sabem si trigarem molt o poc a tenir una solució per a la pandèmia, però sí que podem intuir ja que el món on haurem de viure no serà gaire millor que fa un any.