Un dels mites que tot estudiant d’història ha d’aprendre a desmuntar és el de considerar l’edat mitjana com una època fosca, violenta, bàrbara. Naturalment, no hi ajuda el fet que els pobles germànics liquidessin una estructura tan potent com l’imperi romà i la substituïssin per una plèiade de petits reialmes, que anaven cadascun per la seva banda. Com si els romans no fossin violents i, segons els nostres criteris morals actuals, una colla de colonialistes i de genocides.
De fet, la divisió en diòcesis és encara una pervivència de les divisions administratives dels romans: hem de veure la història com una successió de petits canvis graduals, amb sotragades puntuals que –vistes des de la llarga durada i amb perspectiva– no són sinó l’espetec de tensions larvades des de feia molt de temps i que, com l’aigua, acaben trobant sempre el seu camí. Com la revolució francesa, per posar un exemple. Res, que feia aquestes elucubracions perquè hom té la sensació que ens trobem davant d’un d’aquells punts d’inflexió. Certament, no tenim ni idea de què passarà demà, ni menys encara d’aquí a un mes, o un any.
No sabem si ens hem entrebancat amb una pedra o bé és a punt de caure una esllavissada que ens obligarà a buscar un camí alternatiu. Anys a venir, els historiadors ens ho explicaran: llàstima que llavors ja serà massa tard.
Mentrestant, viurem amb desconcert i replegament aquests dies estranys.