Un any més assistim a la setmana política per excel·lència, la del debat d’orientació, tret de sortida d’un curs que aquest any té una connotació diferent. Un debat que marca el termòmetre polític del país, els equilibris aritmètics i quins seran els temes que se subratllaran a l’agenda. Tot i que no tinc dades, la sensació és que més enllà dels propis partits polítics, cercles de govern i oposició i alguns col·lectius puntuals, la majoria de la població ni sap de què va ni segueix aquest debat. De fet, a molts els costa posar nom i cara als nostres consellers i més identificar-los amb el seu color polític. En altres països l’expectació sobre aquesta cita anual és molt més forta, potser també perquè les batalles dialèctiques i les acusacions que hi surten són d’un altre nivell. És, a més, un dels moments en què els polítics poden brillar sobre la tarima i desplegar les seves arts escèniques o enfonsar-se darrere un faristol que els deixa nus davant el públic. A diferència de molts països on el debat va acompanyat d’una forta posada en escena, aplaudiments i crits de parlamentaris, el nostre és més descafeïnat, sense estridències ni grans confrontacions. Per cert, el model britànic és un dels més famosos, amb el govern envoltat per uns parlamentaris apilats que s’aixequen i criden posant al límit les dots del seu moderador. Al final el parlament és un escenari dividit entre els partits que donen suport al Govern i els que no, s’alternen els que s’esforcen a destacar tot el que s’ha fet bé i els que per contra retreuen tot el que s’ha deixat de banda.