El 28 de setembre és el dia per la despenalització de l’avortament. Cada dia es realitzen 55 mil avortaments insegurs al món, el 95 per cent en països en vies de desenvolupament, els quals són responsables d’una de cada vuit morts maternes. A Andorra no tenim dades que ens facin creure que es fan avortaments clandestins –que no vol dir que no se’n facin, vol dir que no tenim les dades–, i les dones que s’hi troben han de fer mans i mànigues per interrompre l’embaràs en cas de no voler-lo tirar endavant ja que la legislació actual no permet avortar al país, ni tan sols ens els tres supòsits bàsics –violació, malformació o perill per a la dona–. L’educació sexual i reproductiva, l’accés als mètodes anticonceptius, i la informació i acompanyament continuen sent una assignatura pendent, malgrat els avenços dels darrers mesos. Ja sé que per a algunes persones el tema és tan fàcil de resoldre com que et derivin a Barcelona o Tolosa, que total, tampoc no voldràs que tothom sàpiga qui ha anat o no a avortar, oi? Però la realitat és que, malauradament, quan es parla de drets de les dones sempre és com si fossin drets de segona i es poguessin ponderar. No entenc, tampoc, la fixació de voler responsabilitzar l’Església d’una decisió, que com bé va dir el copríncep episcopal, recau en el poble. Andorra està obligada a complir els compromisos adquirits a nivell internacional –com a mínim en els tres supòsits bàsics– i és el Consell General –no el govern, no els coprínceps– qui ha de trobar la manera de legislar per garantir els drets de les dones. Que sí, es veu que també són humans.