Sed lex. La primera part d’un vell aforisme: la llei és dura, però és la llei. És curiós com es va fer servir el llatí com a marca comercial. Li dona potser un aire prestigiós, clàssic. Un altre exemple cèlebre és el nom oficial de les pistoles semiautomàtiques Luger: les Parabellum (si vis pacem, para bellum: si vols la pau, prepara’t per a la guerra). Però el nostre Duralex era la vaixella dels dies de cada dia, humil, funcional i resistent. Tot i que fa molt de temps que ja no era el dernier cri, encara se’n troba a moltes cases, com a recordatori d’uns materials fets per durar, on l’obsolescència programada encara no era el somni humit dels industrials. Diu que ara fa fallida, que tanquen. De fet, passa com aquells artistes de cine o cantants que de sobte et diuen que s’han mort i pensaves que feia dies que havien viatjat a l’altra banda. Però les vaixelles de Duralex formen part de l’imaginari col·lectiu dels turistes que, als anys seixanta i setanta, venien a Andorra a comprar el que no trobaven a casa. Formatge holandès de bola, mantega Breda, plats i tasses i vasos Duralex, la tríada habitual. Se’n venien tantes, de vaixelles, que diu la llegenda que arribaven en vagons de tren a l’estació de l’Ospitalet, sense cap embalatge, i que eren carregades en camions per ser distribuïdes per tantes botigues i basars. I, quan posin fil a l’agulla, al futur Museu Nacional haurien de reservar una vitrina per a aquelles peces de vidre de color ambre o verd fosc, perquè són tan importants per a la història del país com les precioses ceràmiques sigil·lades paleocristianes que van trobar al Roc d’Enclar.