Em vaig fer el propòsit de quedar-me fins a les tantes de la matinada seguint en directe el primer debat dels tres en què s’enfrontaran Donald Trump i Joe Biden en la seva cursa electoral per ocupar la Casa Blanca els propers quatre anys, però he de confessar que amb prou feines vaig poder resistir deu minuts davant el penós i groller espectacle protagonitzat per Trump tan bon punt va obrir la boca, i que, segons les cròniques publicades l’endemà, va anar en augment al llarg de la vetllada. A aquestes alçades de la pel·lícula ja tinc clar que qualsevol bocamoll sense gaire senderi és capaç de congregar un bon grapat de seguidors de la nit al dia si l’encerta amb les promeses que esperen sentir els que ja han perdut fins i tot l’esperança de sortir del pou algun dia. Només cal tenir molta barra, cap escrúpol i un compte de Twitter ben actiu. I així, per a bé o per a mal, tenim la fauna que tenim al capdavant de les principals institucions d’alguns dels països més poderosos del planeta. Hom esperaria, tanmateix, que amb tanta gent com hi ha al món ocupada a analitzar la teoria i la pràctica política ja s’hauria hagut d’inventar algun antídot contra els excessos d’aquesta colla d’aprofitats, per retornar al poble el control efectiu de la sobirania que tota constitució democràtica li reconeix, ni que sigui com a ideal utòpic que no sempre té un reflex clar a la realitat. Però, d’altra banda, si a un país com els Estats Units no han sabut trobar cap altre adversari a Trump que Joe Biden, potser haurem de pensar a recuperar el vell lema del moviment punk, no future, i preparar-nos per a una llarga travessia del desert.