Al llarg de la història els cànons de la bellesa han anat canviant fins al punt que coses que considerem actualment horroroses eren abans molt valorades i atractives pels nostres avantpassats. Els models estètics, o el que es considerava bonic o no, són totalment diferents. De les formes als volums, els colors, per no parlar d’elements com els accessoris o la roba. Els costums o les preferències de cada època han fet que trobéssim atractius els homes amb barba, molt peluts, i després ben depilats i fràgils, les dones amb més corbes i el color de la pell més blanc i després extremament primes i amb la pell bruna, els peus petits a les cultures orientals o el front rodó a l’edat mitjana. Si fem un seguiment de l’art i dels seus diferents corrents podem veure aquesta evolució de l’estètica, la indumentària i el color. Del culte als cossos perfectes i nus a grans vestits, faixes, collarets i plomes. L’estètica va intrínsecament lligada a la cultura de països i èpoques, a les directrius dels seus governants i el context històric en què es produeixen. L’atracció la conformen un conjunt de factors entre els quals té a veure la bellesa en els seus prototips, però també les olors, el tacte, el caràcter o la cultura. De fet, està molt de moda últimament el concepte de sapiosexual per referir-se a les persones que se senten atretes per una bona conversa, un bon nivell cultural o una cosa tan simple però tan important com no fer faltes d’ortografia en les converses dels xats, tot i que no sé si el podríem incloure com a element de bellesa.