La pantomima que escenifica el poder judicial espanyol amb la connivència de l’executiu i el legislatiu i la indispensable col·laboració de la Generalitat ha parit aquesta setmana una nova fita per a la història. És d’agrair que amb la pandèmia anant a la seva, hi hagi qui s’esforça a arrencar un somriure al personal. La inhabilitació de Joaquim Torra, 131è president de Catalunya, per una pancarta penjada en un balcó és un exercici d’humor. No es pot interpretar de cap altra manera vista la deriva de les citades estructures de poder dels nostres veïns. Sí, ja sé que “l’indignòmetre” es va disparar tan prompte com els mitjans van publicar la sentència –avançant-se al mateix tribunal i abans que l’encausat en fos informat– que es van fer concentracions de suport, sempre amb la deguda distància de seguretat i mascareta, és clar! I que també es va cremar algun contenidor en memòria dels vells temps; només faltaria! Quina mena d’humor és, ho deixo a la lliure elecció de cadascú... les etiquetes les carrega el dimoni. I de principis, com sàviament delirava en Groucho Marx, n’hi ha per donar i vendre. Amb motiu del tercer aniversari de l’1-O, Vicent Partal (Vilaweb) ha fet un editorial (d’obligada) lectura: “El sottogoverno sempre té pressa”, on escriu que “Qualsevol país, per a controlar el sottogoverno, necessita primer de tot controlar el procés electoral, els partits, la manera com es trien els càrrecs polítics. Com més llibertat de tria, més primàries de debò, més llistes obertes, més representació de base territorial directa i menys poder de la seu nacional del partit, menys perillós és”. Pancartes?