No estic del tot segur que et diguis així, perquè algú, molt pietosament, ha ocultat el nom al teu missatge a Facebook. Sí, aquell escrit rabiós on et vantaves de ser andorrana i que no et donava la gana de parlar català dins del país “a no ser k sea estrictamente necesario”. Has saltat amb aquest estirabot en resposta a l’enèsima iniciativa de conscienciació lingüística del Govern, aquesta vegada adreçada als joves. Soc escèptic sobre l’eficàcia d’aquestes campanyes, que són molt benintencionades però que al jovent (i de ben segur a la resta de la població) els entra per un ull i els surt per l’altre. Però la resposta a la proclama que has fet, Jenni, és prou senzilla, i no depèn ni de governs ni de lleis, sinó tan sols de nosaltres. Hem de fer que el català a Andorra sigui “estrictamente necesario” sempre. No renunciar-hi en cap moment. Parlar-lo en tota situació, a tot arreu. A les botigues, al carrer, amb els desconeguts. Per demanar un tallat o pel que sigui. No avergonyir-nos-en. No claudicar davant la pressió –sorda, però molt eficaç– de tants conciutadans que l’ignoren, el menystenen o, en casos extrems, l’odien. Sé que no és fàcil, que el més senzill és abaixar el cap i deixar-se endur per la llei del mínim esforç i aquesta mandra de segles que amaga un sentiment d’inferioritat. Però no costa tant: un cop presa la determinació, tot va rodat. I mentrestant, tu, Jennifer, parla el que et roti, quan vulguis i on vulguis, només faltaria. Per tu faràs.