Hi ha setmanes que a un no li ve de gust escriure aquestes ratlles. Posar-se davant l’ordinador, encendre’l, obrir el document de text... i romandre davant del full en blanc durant una bona estona sense que surti res, ni un sol mot. T’aixeques de l’escriptori i vas a fer un cafè amb llet, el mateix que durant anys has fet mentre senties de fons una veu que havia esdevingut familiar, que ja feia mesos que no escoltaves, però que des del moment que vas rebre el whats informant-te de la seva apagada per sempre tornes a rememorar. I et cagues en tot perquè se’t barregen sentiments d’incredulitat, de ràbia, dolor i impotència. No et venen cap ganes d’omplir el full. Perquè és impossible reproduir en 1.600 caràcters tot el que et passa pel cap: perquè només són 59 anys, perquè ja no es tornarà a sentir la seva veu en directe, perquè ja no el veuràs somriure des de l’altra banda del vidre... perquè, ras i curt, l’Àlex Lliteras ja no hi és. Un ha de reconèixer les evidències i és que posar-se davant del micròfon cada matí durant 18 temporades ininterrompudes i fer desfilar mig país pels estudis de la Nacional no ho pot fer tothom i només està reservat per a determinades bèsties mediàtiques. Després, et podia agradar més o menys depenent del dia i de l’entrevista, però sens dubte ha marcat una època radiofònica i ha deixat una profunda petjada en la comunicació del país. Tant de bo no oblidem mai que l’Àlex Lliteras era feliç fent la seva feina i gràcies a aquesta felicitat ens recordava en el seu dia a dia la dimensió de la professió periodística.