La segona “ona” ja ha arribat. El curtterminisme que apliquem a la presa de decisions en la majoria d’àmbits de la nostra vida, explica força bé la situació a bona part del continent europeu i americà, per citar els entorns més propers i/o familiars. El divorci entre ciència i política s’hi fa palès. I el desconcert en algunes administracions governamentals, també. Malgrat el creixement exponencial de la corba de contagis a Espanya, França, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, els Estats Units, o casa nostra... entre altres països; n’hi ha molts d’altres on el bitxet groc de Wuhan està sota control. No es poden explicar els possibles motius d’aquestes diferències per un factor o una mesura concretes. Qualsevol pot veure que amb Trump al capdavant, els nord-americans no poden esperar res de bo. Continua menystenint el virus, fins i tot després de patir el contagi. Això sí, ha rebut un tractament VIP, només a l’abast d’uns pocs escollits. D’aquí a uns anys, quan la Covid-19 sigui història, algú blasmarà negre sobre blanc els encerts d’uns i els errors d’altres. Això succeirà, sempre i quant haguem estat capaços d’aprendre quelcom d’aquesta situació extraordinària i surrealistament real. Perquè, encara que ara ocupi/demani tota la nostra atenció, no és el pitjor dels problemes als quals ens enfrontem. És el que té el curtterminisme. Anem tant de cul tapant forats o fent veure que els tapem, que som incapaços de mirar més enllà del nostre melic. I al costat de les conseqüències del canvi climàtic, la pandèmia quedarà com una anècdota. Veient que encara ara hi ha qui nega una cosa i l’altra, igual es veritat que no tenim remei!