Dimecres a mitja tarda vaig rebre el primer WhatsApp amb la notícia. L’Àlex Lliteras s’havia mort. Com deuria passar amb tothom, la primera reacció, més enllà de la incredulitat inicial, va ser la d’una pena sincera, un trasbals. I això que no puc dir que fóssim amics, sinó que formava part d’aquella categoria dels coneguts: companys de diari, m’havia convidat quatre o cinc vegades al programa i sempre havíem tingut unes converses cordialíssimes i suposo que interessants per a l’oient. L’Àlex es preparava a fons les entrevistes i tenia aquella rara habilitat de fer-les fluïdes i naturals. En un món on hi ha molta impostació i façana, ell era tot humanitat i bonhomia. Ara ens ha deixat i, com és natural, els seus amics han fet pinya i han publicat escrits plens de records i de sentiments, i totes les reaccions ajuden a dibuixar els diversos perfils d’una persona extraordinària. L’Àlex era un referent, i a Andorra no en tenim pas tants. Un personatge que des de la seva tribuna, privilegiada però que implica una gran responsabilitat, dia a dia, picant pedra, ajudava a articular aquesta societat nostra, una mica desmanegada, contribuïa a fer-nos-la més propera i entenedora, a acostar-nos altres realitats, punts de vista diferents, noves perspectives. I sempre amb la màxima calidesa, la paraula justa i la pregunta precisa. Ens en falten més, de referents. Són molt més importants del que sembla, i, sobretot, quan més es troben a faltar és quan se’n van de sobte, sense avisar. I em queda la recança de no haver-lo pogut tractar més. Sí, m’hauria agradat molt ser amic seu.