S’ha parlat molt sobre la incertesa que acompanya com un símptoma social la pandèmia que patim, fins al punt que fer previsions de qualsevol mena fins i tot a curt termini ha esdevingut gairebé un passatemps, atès que d’un dia a l’altre l’augment del nombre de contagiats pot obligar les autoritats sanitàries i administratives a capgirar com un mitjó els seus plans, amb la consegüent emprenyamenta d’aquells que consideren lesionats els seus interessos particulars. Tot i això, i com que no hi ha més remei que conviure-hi, alguna cosa hem après del març ençà. Hem après, per exemple, que per molt que s’enfili la corba de nous contagis sempre hi haurà un nombre considerable de persones disposades a ignorar les recomanacions dels epidemiòlegs i sortir a escampar la boira, i el virus, peti qui peti. És així com el llarg cap de setmana passat ha estat un bon assaig general per intentar avançar-se, en la mesura del possible, al que pot passar d’aquí a un mes i mig, si la neu ho permet, amb el començament de la temporada d’esquí. En unes dates ja tradicionalment complicades pel que fa a la mobilitat i a les aglomeracions a tot arreu, i pel que s’ha vist fa quatre dies, sembla clar que intentar imposar les mesures habituals contra la propagació de la pandèmia no té gaires garanties d’èxit. Però alhora sembla igualment clar que no és precisament prudent relaxar les precaucions sanitàries davant una entrada massiva de turistes, per molt beneficiós que això sigui per a l’economia del país. El Govern té ara sis setmanes per resoldre el sudoku, i per pregar perquè mentrestant no empitjori la incidència de la pandèmia a casa nostra.