Llegia dimecres passat un interessant article a La Vanguardia sobre la venda d’obres d’art que es plantegen, o ja realitzen, alguns dels grans museus amb l’objectiu de sufragar despeses corrents ja que les diferents crisis encadenades, des del 2008 no sortim del pou, els han abocat a una situació de supervivència econòmica. L’article en qüestió es diu ¿El arte o la vida? i va signat pels periodistes Rafael Ramos i Teresa Sesé. Els interrogants que planteja són fonamentalment ètics: un patrimoni cultural d’un museu (i per tant col·lectiu) pot posar-se a la venda a canvi del manteniment d’un equipament o, fins i tot, de llocs de treball?
El plantejament dual que es fan alguns museus, des del meu punt de vista, és erroni, o almenys genera seriosos dubtes, perquè al cap i a la fi si et vens el patrimoni cultural del qual n’ets dipositari per mantenir-te entres en una espiral perversa que et pot conduir igualment a la desaparició perquè, una vegada t’ho has venut tot no et queda res per sobreviure com a museu. Però no negaré que el tema provoca múltiples reflexions i, sobretot, la necessitat d’obrir el focus i no quedar-se en aquesta dualitat: preguntar-se quin paper juga la cultura en les nostres vides i si aquest paper necessàriament ha de seguir les regles de l’ordre econòmic que tenim establert. De vendes d’obres d’art patrimonials a casa nostra en sabem bastant, i de com una vegada ja les vam perdre, recuperar-les per a la memòria col·lectiva resulta titànicament difícil o impossible.