La darrera de les recomanacions que ens arriba de les autoritats per frenar o contenir aquesta segona onada de la pandèmia és que aprofitem la setmana de vacances escolars de Tots Sants per quedar-nos a casa, per no viatjar. Això qui tingui la sort de tenir vacances. L’argument ja el coneixen: el virus el portem de fora quan els andorrans passem la frontera del riu Runer i tornem a casa. Hi ha arguments que no s’entenen, si els contraposem a d’altres declaracions fetes pels mateixos responsables, en les quals es defensa que carrers i places plens de visitants (com vam veure en el pont de tres dies del Pilar) no representen cap perill. No es pot negar la major, i és que el virus està a tot arreu: l’importem i ens l’importen, però també l’exportem... i davant d’aquesta situació les mesures que s’apliquen són menys relacions socials, menys interaccions i moviments, menys llibertats en general. A la Biennal de pensament 2020 celebrada a Barcelona al llarg de la setmana passada es va dur a terme una taula rodona titulada La llibertat o la vida? (la poden recuperar per internet), en la qual s’hi reflexionava sobre com hem acceptat la reducció més dràstica de llibertat de les nostres vides per frenar la pandèmia. O dit d’una altra manera, què té més valor, la mera supervivència o viure en llibertat? Qüestionar-nos de nou aquesta dicotomia, després de segles de lluita col·lectiva en la qual la vida no tenia sentit sense llibertat, obre molts interrogants davant la societat postpandèmica que ens podem trobar. Potser que hi pensem, també.