Toc de queda. Quina expressió més lletja. Quantes reminiscències a estats totalitaris, a cops d’Estat, a feixistades, a repressió, a militars patrullant pels carrers... També a tragèdies i desastres naturals, però en menor grau. Com que els veïns del nord ja l’apliquen i els del sud el preveuen, com a mínim en determinades comunitats, aquí, amb aquell mimetisme que ens caracteritza, li demanem al cap de Govern. Ni parlar-ne, diu diplomàticament. Això del toc de queda està previst al nostre ordenament jurídic? Faig la prova amb el cercador del BOPA. No ho trobo. M’endinso en la flamant Llei d’estats d’alarma i emergència, un d’aquells textos legals que, com la legislació de reestructuració d’entitats bancàries, són aprovats en ple estat alarma i la màxima emergència. No hi ha l’expressió “toc de queda”, però a efectes pràctics està prevista. La Llei habilita el Govern a limitar drets bàsics com la lliure circulació, durant les hores i en els llocs que determini tant en casos d’alarma, vinculats a desastres naturals i pandèmies, com d’emergència, si perilla la convivència democràtica. També podria intervenir indústries o comerços però això no ho veurem mai. El Govern pot fer-ho però realment n’hi ha necessitat? Si algú passeja per Encamp o la Massana, per posar només dos exemples, veurà que el perill de contagi a partir de les nou de la nit és nul, que el fred impedeix que el virus trobi cames per moure’s d’aquí cap allà. I que si, tot i així, algú té temptació de fer botellón, la renovada Llei de seguretat pública el posarà a lloc.