Des de fa dies que me’n faig un tip d’arrencar mates de seneci del Cap –per als amics botànics el Senecium inaequidens– d’un tros de prat que tinc. Per sort, s’arrenquen prou bé, surt tota la rel, però després s’ha de cremar per contenir l’escampada de llavors. I mira que no és una planta lletja: fa una floreta groga (és parenta de les margarides), però té una tendència enutjosa a escampar-se arreu. El bestiar ni se la mira: és tòxica. Les llavors van arribar a Europa amb llana del Transvaal, farà aviat un segle, i des de llavors no ha deixat d’escampar-se arreu. A Andorra, diuen els amics del Cenma, va arribar-hi cap als anys setanta. Ara el trobem als marges de les carreteres, als prats, als erms. No és l’única amenaça. Ja ha començat a treure el nas la terrible i indeturable papallona del boix, que amenaça de menjar-se, literalment, tots els boixos del país. O la vespa asiàtica, que es cruspeix les abelles autòctones. I si no tenim musclos zebra ni caragols poma, mira, és perquè no s’ha escaigut. Per cada llúdriga que recuperen els nostres rius hi ha una dotzena de mals bitxos que han vingut a fer-nos la punyeta. I el primer, tot i que és un tros de material genètic envoltat de proteïnes, que ni és viu ni és mort, és el maleït virus. Però potser és que els invasors som nosaltres, que ens hem atrevit a colonitzar-ho tot i a empestar-ho també. Si ens haguéssim quedat en aquelles estepes de l’Àfrica oriental i no ens haguéssim atrevit a conquerir el món ara no ens estaríem exclamant. La qüestió és no estar mai contents.